EI període que abasta des de 1947 fins 1997 ha donat Iloc a un fet increíbIe en els seus primers moments, convertint-se en un fenomen social de tal envergadura que afecta, mobilitza i aglutina a una enorme quantitat de persones e incomparabIe a qualsevol altre esdeveniment, siga del tipus que siga.
Paraules com falla, faller, fallera, foc, comissió, ninot, festa sonen a sovint, però en estar utilitzades quotidianament han perdut part del seu significat, n'han adquirit una rellevància insospitada. Perquè eixes i no d'altres?. D'on sorgixen?. El que esta clar és que la falla, com a manifestació social que és, ha plantejat problemes d'interpretació degut a la boira que envolta no sols els orígens, sinó també el seu desenvolupament, amb tots els factors que ha anat incorporant-hi al llarg dels anys. Segons Domingo Fletcher, eI vocabIe falla pot derivar de la paraula llatina "facula", diminutiu de "fax" (torxa); inclinant-se, no obstant això, que haja sorgit de l'evolució de "favil·la" (brasa, cendra calenta). Per la qual cosa l'evolució fonètica de la mateixa pot ser "favil·la = faila·la = falla". Tanmateix per a Sanchis Guarner, ve derivada del llatí "facula" (torxa, petita flama). Com a manifestació social, els orígens de la festa del foc, de les falles, es troben envoltats d'una nebulosa tan incerta que ha donat lloc a un cúmul de teories, podent-les classificar en dos grups il·lustratius que podríem denominar com a causes remotes i causes pròximes.
Entre els primeres entraria el costum de l'home per commemorar, mitjançant del foc, i com a element sacre, de sacrifici, els canvis d'estació, principalment la primavera. Açò donaria lloc a les festes saturnals, i més tard, per avatars històrics, es transformaran en les de Sant Josep. L'opinió més generalitzada, i com a causa és l'ús dels fusters, en vespre del seu patró Sant Josep, després d'haver fet la neteja del seu local de treball, treien al carrer "l'estais" o "parot", un instrument de fusta compost per un pal vertical, acabat en altre horitzontal, en forma de T, dels extrems del qual penjaven dos grans cresols. El "parot", junt amb les borumballes o restes feines propies d'estos artesans, eren cremats el dia de Sant Josep, amb gran algaravia de tot el veïnat. Hauria de transcórrer cert temps per passar de la falla originaria a la falla artística. Els ninots, autèntics protagonistes, eren, en els seus inicis, simples figures farcides de serradures, vestides amb robes usades i cares simulades o pintades. El ninot assumix el paper de la representació satírica i ens allibera de mals i vicis, suportant resignadament l'holocaust a que està destinat. Ell suporta, amb carassa grotesca, el dard de milers de mirades. Es l'únic element de la falla que te vida. Més tard els ninots foren formant escenes rudimentàries amb intenció crítica, primer a persones de la barriada, passant, més tard, a la generalització de la sàtira a problemes o situacions d'ambit superior. No hi ha cap dubte que l'element inspirador de la falla és el foc, és conegut el paper primordial que ha tingut el foc com a símbol lustral i lúdic.
EI foc te un caràcter purificador, com a element que fa desaparéixer els mals, convertint-los en cendres. Simbolitza l'ofrena, singularment al sol, pare de la llum i de la vida. Les falles tenen dins d'elles la seua mística i en conduïxen a l'alliberació, a la catarsi. Les falles ens fan sentir-nos lliures, de descarregar en altres ("els ninots") els desitjós ocults, la purificació dels nostres defectes i pecats. Les falles encunyaren l'etiqueta de "pensat i fet", eixa qualitat i capacitat innata del valencià d'improvisar, de realitzar i aconseguir des de res, creant una cosa efímera però de tremenda bellesa. En adquirir pes amb els anys, necessitava una major organització, sobretot, com a conseqüència d'encarregar el monument a l'artista, resultant, amb això, un major cost econòmic. El resultat és l'aparició de les figures del President i altres càrrecs. A partir d'ací, es dificulta la vida fallera en haver d'elaborar-se un, cada vegada més, ample pla de treball que comporta a realitzar reunions periòdiques. Reunions precedides d'un sopar tradicional anomenat de "sobaquillo". Les reunions solien tindre lloc en algun bar, casa, local o lloc dispar de la barriada, constituint-se d'esta forma el primer casal. Fins arribar als actuals, que són, indubtablement, vertaders centres socials de les comissions. Centre neuràlgic de la falla. La força de nostra festa es deu a que des dels seus orígens, és eminentment popular, una festa veïnal, circumscrita primer a una plaçoleta per ampliar-se després a una barriada, arribant actualment a en ocupar totes les cases, els carrers, la ciutat sencera, i fins i tot més enllà.
Encara que en els seus orígens la dona formava part del veïnat, participant en el desenllaç festiu de la foguera; es va incorporar plenament en el primer quart de segle XX. La dona, vestida amb eI vestit regional, va a determinar no en el monument propiament dit, sinó en el programa de la festa, alterant-lo i enriquint-lo. La irrupció de la dona ha provocat un sentiment positiu d'acomodació, d'elevació, d'element catalitzador de la sensibilitat, com a sublimació de les manifestacions artístiques, i on el faller va trobar la justificació d'una sèrie d'actes en el programa festiu d'acord amb eixe nou palpit femení. La fallera encarna, mitjançant una jove, a totes les dones d'un districte o d'una ciutat. Naix així la figura de la Fallera Major, la seua Cort d'Honor, la seua proclamació pública i solemne amb la presentació fallera, les seues desfilades pel carrer. I arribem a Dénia. Perquè sorgix el fenomen faller?. Quines foren les causes, els motius, que induïren a uns beneïts bojos a embarcar-se en tremenda aventura?. Imaginaren en que podia desencadenar eixe històric moment?. Les respostes a les preguntes anteriors les he trobades en algú que ho coneix des de dins, mitjançant els seus escrits i entrevista personal, em referisc a Vicent Balaguer. Segons Vicent, a finals del segle passat (aproximadament en 1890), es va plantar front a l'actual Plaça del Consell (en el lloc on es trobava la Pastisseria Morales) i carrer la Mar, la primera falla a Dénia, amb el títol de "Qui no vulga pols que no vaja a l'era". I els impulsors de la mateixa foren els propietaris de la pastisseria. Es tenen notícies que es va tirar una "masclet", amb tan mala fortuna, que cremaren el Jutge del Districte, havent d'acudir al Jutjat a declarar els responsables de la mateixa. Desconeguem en què va quedat tot allò. La següent referencia data dels anys 20; en aquelles dates obriren a València, els carrers Alcoi-Sueca-Dénia, i es va crear quasi immediatament la falla amb el mateix nom. En el seu lògic intent de créixer i cobrir pressupost, com ara, feren soci d'honor a l'Ajuntament, i li demanaren que aportara alguna quantitat pera el sosteniment de l'esmentada falla. Altra causa, també lògica, és l'empatia i identificació que nostra població ha tingut sempre amb València, fins el punt que anys després (sobre el 36) a l'intent de creació de l'Estatut d'Autonomia, la nostra ciutat va sol·licitar separar-se d'Alacant i unir-se a la Capital. A més a més, a Dénia ha existit l'aficció de ficar trastos i mobles vells en una pila, per a prendre-li foc i passar la vetlada xerrant, cantant i botant per damunt de les flames. Sempre per Sant Josep i Sant Joan. Però la primera notícia formal, documentada, que ens arriba d'una "planta" es centra al barri de Les Roques, concretament al carrer de l'OIivera. Això passava al mes de març, éssent Pepe Gilabert i Simó Arlandis Salort els qui demanaven permís a l'Ajuntament. Es tracta d'un grup de xiques i xics joves, unit a altres persones més majors del veïnat, que es reuniren al bar de "Bosina" conegut també pel Bar "Cebolla" situat al carrer l'Olivera, decidint organitzar una bona festa per Sant Josep. Entre tots confeccionen un ninot de tela se'n van a la platja i l'omplin d'alga, que en aquells temps era abundant. Al personatge protagonista li fiquen el nom del "Tio Pep" i el passegen el dia del Sant per Dénia, acompanyats de tota la jovenalla, sense vestimentes ni cerimònies falleres, amb tota espontaneïtat però amb la màxima voluntat de fer festa i divertir-se. Per la nit del 19 de març cremarien el ninot, ficat damunt del caramull de mobiliari usat, inservible, i altres utensilis i eines domestiques assequibles al foc. EI 15 de març de 1928, l'Ajuntament autoritza a Francisco Gamir Sala la "planta" d'una nova falla al solar conegut per la Plaça de Bous, al carrer de la Independència. Allí havia existit un recinte dedicat als festejos taurins, que acabava de desaparéixer per aquells anys; d'ahí li venia el nom al barri. El que feia la petició era un personatge molt popular, dinàmic, fester i extravertit, conegut per "Paco el limpia botes", en raó del seu ofici. L'autor, tant del monument com del llibret on es feia l'explicació, era Sebastià Costa, pintor i poeta que treballava en la Notaria de Modesto Díaz Palomo. Allò són quatre simples ninots damunt d'un entaulat: dos homes, una dona i un xiquet. Penjats apareixen dos fanals i un cresol. I a un costat, en una espècie d'escudeller menut, un parell de botelles de beguda. Dalt, un cartell on es podia llegir: "Barrio La Fosca". La crítica es referia a la llum electrica, que encara no havia aparegut per aquell barri de nova construcció. Aquells incipients fallers es presentaven amb eI nom de "Unión Fallera El Tró. Barrio Nuevo-Dénia". El 14 de febrer de l'any següent la Corporació Municipal autoritza al mateix Francisco Gamir per que pugen plantar una nova falla en el mateix solar de la "plaça de Bous". Son basicment les mateixes persones les qui organitzen tota la festa, i la part artistica recau de bell nou en el referit Sebastià Costa. Al monument li han ficat el lema de "Ja volen tots". Apareixia un home ascendint agarrat a un paraigües obert, mentre baix s'observava un burro arrastrat per una dona. Amb tot i això, des de València naixien uns contactes a través de la Comissió dels carrers Alcoi-Sueca-Dénia (hui en dia Cuba-Dénia), demanen col·laboració a les poblacions a què van dedicades els carrers. La Comissió Gestora de l'Ajuntament de Dénia, pel febrer de 1944, accepta la Presidència d'Honor d'aquella falla i coopera enviant panses i joguets. Però el que podrem considerar l'embrió de la festa, els fets que anaven a donar l'impuls definitiu per que les falles trobaren la calor necessària que fera possible la seua implantació a Dénia, començarien el 1945.
La falla dels carrers Alcoi-Sueca-Dénia, decidix nomenar el 9 de març del referit any 1945, com a faller d'honor el nostre Ajuntament, en la persona de l'Alcalde, D. Antonio Muñoz. La primera autoritat deniera, després de fer unes consultes, decidix designar com fallera a Consuelito Sánchez Martí. Diuen les cròniques que era una jove de bona presencia i prou popular degut a les seves intervencions en les funcions de teatre que aleshores muntaven els aficionats locals. A l'any següent, va tenir lloc, el dia 6 de març, un acte faller organitzat per la repetida Comissió de València, en la que es va representà l'obra dels germans Àlvarez Quintero, "Malvaloca". AI finalitzar la representació nomenaren fallera de Dénia a Angelita Martí Bueno, que, després, acompanyada dels regidors José Gassent i José Reig, assistiria, del 18 al 20 d'aquell mes, a les festes en la ciutat de València. A la calor dels actes citats sorgix la idea, per part d'un grup de deniers, de crear el que acabaria anomenant-se "La Pena del Tio Pep". Foren els seus fundadors: JOSÉ MARSAL CABALLERO, JOSÉ Mª ALMIÑANA FERRER, JOSÉ GÜALDE MARTÍ, JUAN BTA. PÉREZ FORNÉS, JOSÉ ROSTOLL MATEU, JOSÉ CARDONA CERDA, FRANCISCO CRESPO ENGUIX, JOSÉ ARMADA MONFORT, VICENTE PARÍS ROGERS, JOSÉ LLEDÓ MARCO, JOSÉ RAMIS CASELLES, JOSÉ MARTÍ IVARS, JOSÉ GUALDE CANO, JOSÉ PÉREZ BISQUERT. Estem al 1946, i es decidix plantar una falla a Dénia per a l'any següent, programant-se, així mateix, altres actes relacionats amb la festa, dels que cal destacar la presentació oficial de la Reina fallera -com l'anomenaven en aquell temps-, TERESA CARRIO ALEMANY i les seus dames d'honor: ROSARIO ROMERO, MANOLITA VICENS. TERESA CATALA i PEPITA ALCAYNA, éssent, per tant, les primeres falleres que tingueren les nostres festes locals. L'acte de presentació tindria lloc a al ja desaparegut Teatre Circ la nit de març de 1947. En l'espectacle participaren un baríton de València, interpretant dues romances de sarsuela, i el "Cuadro Artístico Benavente", un grup de teatre format per joves afeccionats de la localitat, que interpretarien "Una limosna por Dios" i "El femater de la casa".
Al final foren presentades la Reina i la seua Cort dins del context d'un quadre titulat "Pepet i la penya del Tio Pep", escrit exprofusament per José Martí "Chiqui" i MigueI Vicens. Tot açò amenitzat per la Banda de Música "La Primitiva de Dénia" dirigida pel mestre Fermín Ribes. La Penya, per a sufragar, en part, les despeses, s'havia dirigit a l'Ajuntament, del que aconseguiren una subvenció de 250 pessetes. Construiren la falla, dirigida per l'artista pintor denier Francisco CRESPO "El Malagueño". A les 7 de la vesprada del dia 18 de març de 1947 varen començar a muntar-la al centre del que era aleshores la plaça del Mercat, avui convertida en la Glorieta del País València.
Fou batejada amb el títol de "La bola del món", però la fragilitat dels materials utilitzats, per manca de pressupostos, i la inexperiència dels organitzadors, no pogueren evitar que una forta ventolera la destruïra parcialment, abans de que el foc acabara consumint-la de manera definitiva. Eixe mateix any, els veins del carrer de l'Olivera plantarien una nova falleta. Bautista Crespo Polonés, propietari del Bar "Cebolla" o "Botzina", s'encarregava de demanar permís a l'Ajuntament, enviant el reglamentari esbós de la falla. Diu Vicent Balaguer que encara els serveis de neteja pública, dotats d'un carro i una burra, no havien retirat les cendres de la "crema", i donat que l'ambient hi havia alcançat un sostre elevat i l'entusiasme popular era tan gran que es celebrà una reunió al ja desaparegut café "Neutro", antic casino fundat el segle XIX, i que, també després de la guerra, havia estat centre de tanta tertúlia esportiva, festera i recreativa. Assitiren veïns de diverses zones de la ciutat, i es pot afirmar que aquella assemblea donaria lloc al naixement no sols dels primers districtes fallers, sinó a la creació, de certa manera, d'alguns barris fins aleshores no massa definitius. Allò es constituiria la Junta Central Fallera, de curta vida, i que més avant modificarien per Local. I, després de llargues discussions i de salvar no poques dificultats, quedaven delimitats els districtes, els quatre primers de la nostra historia fallera: "CENTRE", "MARÍTIM", "ROQUES" i "OESTE". EI primer i l'últim batejats amb les denominacions de les seues ubicacions geogràfiques, perquè no tenien, fins aquells moments, definició com a barris.
Al 1948, de nou, la Penya del Tio Pep muntaria la seua falleta, i seria ja l'última, al mateix lloc. Li ficaren per títol "La moda", i apareixien en ella bones crítiques de sabor local, entre elles la que es referia a la "desbanda" de la Banda de Música "La Primitiva", en evident perill de desaparéixer. La Penya del Tio Pep tancaria, en 1948, les seues activitats, després d'haver estat, la impulsora de les nostres festes falleres. Però, la llavor ja havia fet arrels a Dénia i començava a donar fruites sucoses.
|
Publicat en el llibre "50 Aniversari de
la Falla Centro", l'any 1998.